dijous, 24 d’agost de 2017

Pensaments inconnexes - CLVIII -

De tenir por, o no...


Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles.
Ho havia de fer per saber, per dir-me, si tinc por o no.

Les Rambles eren plenes. De gent, de policies, de ofrenes... I també de buits, espais, silencis, mirades.

No hi ha aquell brogit de sempre.

Avui, aquesta tarda, La Rambla feia olor a cera. A espelma. A flors. A llàgrimes. A absències i crits.

Avui, i crec que no ho havia sentit mai, a les 5, han sonat les campanes de l'església de Betlem. La que hi ha a la cantonada amb el carrer del Carme.
Ha sigut un so potent i clar que, per un instant, ha semblat aturar la vida del passeig.

M'he creuat amb gent que plorava (jo també). Que s'ho mirava incrèdula. Que es feia selfies. Que s'agenollava i resava. Que deixava flors, escrits, espelmes. Moltes explicacions en tots els idiomes del món.

A l'alçada de la Boqueria, una noia i un senyor, anaven encenen totes aquelles espelmes que estaven apagades.
Reporters amb càmeres filmant al Pla de l'Os i/o entrevistant a la gent i a un musulmà que oferia i rebia abraçades, quasi davant de Can Pistoles.

Si no heu estat, es fa difícil explicar les dimensions de les ofrenes al cap damunt de La Rambla. O davant de Canaletes. O al Pla de la Boqueria. I com, a dreta i esquerra hi han de més petites.

Totes tenen flors, missatges, espelmes.
Totes tenen ràbia continguda, esperança, desitjos de Pau. D'Amor.

També m'he creuat amb els que tenen por. Ho veies a les mirades. A la forma d'agafar-se de les mans o abraçar-se.
I els que tenen pànic i estan perduts: Un home que, cada cop que passava aprop d'algú que ell considerava "enemic" (musulmà o de pell fosca), es posava a cridar "No tinc por" i maleïa els ossos de tothom. Més tard, ja de tornada al cotxe, l'he trobat assegut a una taula del Zurich, fen els mateixos comentaris en veu prou alta, envoltat de cerveses buides, com a única companyia.

Les Rambles, que tantes vegades he caminat, avui eren estranyes. Fredes malgrat l'escalfor que tantes persones intenten donar-li.

Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles. I no sé ben bé degut a què, o per culpa de qui, m'he sentit un estrany a casa.

dijous, 19 de gener de 2017

Pensaments inconnexes - CLVII -

De pols, buidor, oblit... fi

Entro a les Cambres després de molt de temps. Massa. Hi ha pols per tot arreu i la sensació de deixadesa és intensa.
Totes les coses amb que anava omplint les Cambres, han desaparegut i una flaire de resclosit i verdet impregna els narius i els dins.

Fa un mica de pena deixar acabar un blog d'aquesta manera. Sense entrades. Sense que ningú li faci cas.

Podria parlar-vos, potser, d'algunes coses encara. Però no serveix de res pontificar, intentar ser.

Cadascú ha de conèixer el seu lloc. I els somnis, com els sentiments, ocupen massa i de poc profit.

El temps s'ha complert i, les raons de ser de les Cambres, es possible hagi vençut.


A tots el que heu passat per aquí en algun moment, gràcies de tot cor.

Us deixo un darrer present. Molt estimat per mi.


2.Recollection for Marimba from Miquel Vich Vila on Vimeo.