dijous, 24 d’agost de 2017

Pensaments inconnexes - CLVIII -

De tenir por, o no...


Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles.
Ho havia de fer per saber, per dir-me, si tinc por o no.

Les Rambles eren plenes. De gent, de policies, de ofrenes... I també de buits, espais, silencis, mirades.

No hi ha aquell brogit de sempre.

Avui, aquesta tarda, La Rambla feia olor a cera. A espelma. A flors. A llàgrimes. A absències i crits.

Avui, i crec que no ho havia sentit mai, a les 5, han sonat les campanes de l'església de Betlem. La que hi ha a la cantonada amb el carrer del Carme.
Ha sigut un so potent i clar que, per un instant, ha semblat aturar la vida del passeig.

M'he creuat amb gent que plorava (jo també). Que s'ho mirava incrèdula. Que es feia selfies. Que s'agenollava i resava. Que deixava flors, escrits, espelmes. Moltes explicacions en tots els idiomes del món.

A l'alçada de la Boqueria, una noia i un senyor, anaven encenen totes aquelles espelmes que estaven apagades.
Reporters amb càmeres filmant al Pla de l'Os i/o entrevistant a la gent i a un musulmà que oferia i rebia abraçades, quasi davant de Can Pistoles.

Si no heu estat, es fa difícil explicar les dimensions de les ofrenes al cap damunt de La Rambla. O davant de Canaletes. O al Pla de la Boqueria. I com, a dreta i esquerra hi han de més petites.

Totes tenen flors, missatges, espelmes.
Totes tenen ràbia continguda, esperança, desitjos de Pau. D'Amor.

També m'he creuat amb els que tenen por. Ho veies a les mirades. A la forma d'agafar-se de les mans o abraçar-se.
I els que tenen pànic i estan perduts: Un home que, cada cop que passava aprop d'algú que ell considerava "enemic" (musulmà o de pell fosca), es posava a cridar "No tinc por" i maleïa els ossos de tothom. Més tard, ja de tornada al cotxe, l'he trobat assegut a una taula del Zurich, fen els mateixos comentaris en veu prou alta, envoltat de cerveses buides, com a única companyia.

Les Rambles, que tantes vegades he caminat, avui eren estranyes. Fredes malgrat l'escalfor que tantes persones intenten donar-li.

Avui, una setmana després. A la mateixa hora en que tot va passar, he baixat fins les Rambles. I no sé ben bé degut a què, o per culpa de qui, m'he sentit un estrany a casa.

dijous, 19 de gener de 2017

Pensaments inconnexes - CLVII -

De pols, buidor, oblit... fi

Entro a les Cambres després de molt de temps. Massa. Hi ha pols per tot arreu i la sensació de deixadesa és intensa.
Totes les coses amb que anava omplint les Cambres, han desaparegut i una flaire de resclosit i verdet impregna els narius i els dins.

Fa un mica de pena deixar acabar un blog d'aquesta manera. Sense entrades. Sense que ningú li faci cas.

Podria parlar-vos, potser, d'algunes coses encara. Però no serveix de res pontificar, intentar ser.

Cadascú ha de conèixer el seu lloc. I els somnis, com els sentiments, ocupen massa i de poc profit.

El temps s'ha complert i, les raons de ser de les Cambres, es possible hagi vençut.


A tots el que heu passat per aquí en algun moment, gràcies de tot cor.

Us deixo un darrer present. Molt estimat per mi.


2.Recollection for Marimba from Miquel Vich Vila on Vimeo.

dissabte, 25 de juny de 2016

Pensaments inconnexes - CLVI -

De ...xit?


Jo no sóc politòleg, ni spin-doctor, ni res que tingui a veure amb política.
Tampoc estic afiliat a cap partit i/o sindicat. Bàsicament perquè quasi tots els "líders" (polítics, sindicals...) han fet d'un servei públic als ciutadans, un "modus vivendi" i una manera d'obtenir prebendes i beneficis. Que, quan els sents parlar, t'adones que, en general, això de "democràcia" els agafa lluny. Que es van perdre el capítol de "Barrio Sésamo" on en parlaven.

Sols s'han de escoltar les declaracions del molt demòcrata Pedro Sanchez, cap visible d'una partit que es diu "Socialista" i "Obrero", respecte a votar.
O com han tractat d'inconscient (per dir-ho finament) a en Cameron, líders preclars com Rajoy o Rivera.

Ens volen esclaus. En una barreja de "A brave new World" de Huxley i "1984" d'Orwell.

Però, algú s'ha posat a pensar que, si aquesta idea d'una Europa unida, s'hagués fet pensant en les persones i no en les empreses i els bancs, tal vegada no hi hauria BreXit? Ni LePen? ni els possibles NeXit, etc?

Ens hem acovardit. Adormit. Ens estan traient quasi tot: feina, estabilitat, futur... I no tenim els nassos d'aixecar-nos i "calar foc" a tota aquesta colla de malvats, per por a perdre les engrunes que ens van deixant.

Heu pensat en fer mai una llista amb tots aquest polítics i "periodistes" de tots els colors. Entitats i Governs que ens estan enfonsant en la misèria?

Som covards.
Tots mirem al voltant i tenim família, fills. I tots pensem que passaria si...

I així és com ens tenen agafats.

Demà aniré a votar? Si. I ja us dic que cap em fa el pes. Però si sé que no penso votar a cap "demòcrata de tota la vida". A cap d'aquest que parlen dient "el que ens ha costat la democràcia" quan, ni tan sols havien nascut al 1975.

Em costarà. No els crec. A cap d'allà i a molt poquets d'aquí.

Serà difícil...

Però una sorpresa tipus BreXit, que els fes caure els atributs per terra, estaria bé, no?





divendres, 4 de setembre de 2015

dijous, 20 d’agost de 2015

Pensaments inconnexes - CLII -

De troballes inesperades...

Em faig gran?

M’estic tornant un tou? “pastelon”?

Com podia imaginar que, aquest llibre, em remouria tantes coses?
Com podia pensar que, salvant totes les distancies, podia descriure tant bé un somni recursiu?
Com podia somniar que m’estovaria tant, que me pujarien les llàgrimes...?

Potser, algú com tu., m’ho explicaria?

dilluns, 17 d’agost de 2015

Pensaments inconnexes - CLI -

D'estiu, passejades, mar, temps i altres...


Ha sigut, encara és, temps de passejades, d'anar en bici, de pujar i baixar. De fruir, fins i tot, quan no ha vingut gaire de gust.
D'intentar ser proper quan la llunyania és evident.

Una setmana a Euskadi, a Hondarribia. Visitant des de Baiona fins a Deba. Sempre per la costa. Donostia i el Peine del Viento tancat per despreniments.

El Cantàbric i les seves platges canviants.

Tornar.

Caminar pel Parc fluvial del Riu Sec. De bon matí. Un dia gris, que podia haver acabat plujós. Baixa poca aigua. Però els horts estan ufanosos. Les figueres (moltes) carregades de fruits.

Ens apropem a un home que està recollint figues com ho he vist fer sempre: una canya oberta per un dels extrems. Son figues clares i en te un cistell ben ple. El comentari és obvi: "Aquest senyor te figues per donar i per vendre".

Ens ha sentit. Ens mira. Somriu. I sense deixar de collir diu: "Per vendre, no. Però, per donar, tantes com volgueu. Apropeu-vos, agafeu i tasteu-les".

Potser mengem mitja dotzena ben bona. Mentre, ens explica que ara baixa poca aigua perquè la depuradora de dalt (la de Castellar) està tancada. Que a l'altre figuera, - la de figues morades, potser de coll de dama -, li falta una setmana per estar a punt de recollir.

Aquesta pausa, aquest petit regal i la conversa. Una cosa que hauria de ser habitual, normal, s'ha convertit en un fet "extraordinari".

- "Agafeu més. Que això és ambrosia!."
- "Si passeu un altre dia, agafeu-ne..."

El plaer d'assaborir una figa fresca. De sentir a la boca com és de sucosa.


Decidim, aprofitant una pausa a les pluges, pujar i baixar a Núria caminant des de Queralbs. Pel camí vell. Agafem la ruta del pont de Cremal. 7,7 km.
És un dilluns fantàstic. Amb sol però una temperatura que no passa dels 15 graus. Genial per caminar per muntanya.

Anem pujant a un ritme tranquil. Com és habitual, deixem passar els que van més ràpid. Tothom te un "Hola!" o Bon dia!", en creuar-se, tinguin l'edat que tinguin.
Ens aturem en algun racó, a fer un mos, per beure, a fer una foto...

Quasi al final del recorregut ens trobem gent, famílies amb nens, gent prudentment gran, que ja baixa. Tal i com van vestits, es pot deduir que han pujat amb el cremallera i baixen caminant.

Tot i això, en 3h30, arribem a la Creu d'en Riba (1.990 m). Anem "On time". El temps estimat és d'un quart més. Un èxit tenint en compte els meus genolls de pasta fullada.

Dinem, passegem. Fem el mandra damunt l'herba vora el llac. Hi ha molta gent. De molts llocs.

Decidim baixar d'hora. El camí és molt pedregós i els genolls i les cames patiran. Ja sabeu la dita: "Les pujades cansen. Les baixades maten"

Ens creuem amb gent, joves sobretot, que van amb motxilles i tendes. Tal vegada de travessa o a fer campament per pujar el Puigmal, per exemple (un clàssic).

Famílies que pugen i que, més tard, trobarem a Queralbs que baixen del Cremallera. Com a la pujada, tots ens creuem una salutació.

Bé, tots no. Puja una nena i darrera un adult que, penjat de la bossa, porta un reproductor amb altaveus que perboquen, a un volum indecentment alt, una música infecta que fa fugir tota la calma que, fins aquell moment ens envoltava.

Òbviament, cap dels dos, ens torna la salutació.

Ens quedem perplexes. Jo, emprenyat, voldria dir-li quatre coses. Però, segurament amb seny, no me deixen.

Un cop s'allunyen, recuperem el riu, els ocells, el vent. La nostra respiració i el ressò de les passes.

No puc deixar de preguntar-me el perquè d'aquell xivarri enllaunat, allà dalt.



Alguns dies de platges. Properes. Aigües netes. Mediterrànies. Sol. Color. Un xic gamba.

Trobar temps per algunes fotos.
Trobar temps per retrobar algú estimat.
Trobar temps per perdre...
el temps...

i d'altres coses...